diumenge, 20 de setembre del 2009

Onzes

Hi ha varies coses a commemorar durant l’onze de setembre. Alguns commemoren el 11-s estatunidenc o l’arribava al paradís de Sant Osama. Alguns el coup d’état de Pinochet a Santiago de Xile i alguns altres la derrota d’Allende i del procés de canvi. Hi ha gent que commemora, de diverses maneres, el bombardeig aéri britànic del 44 a Darmstadt on van morir milers de civils. I alguns commemoren el setge de Barcelona de 1714 i la derrota catalana a la guerra de successió –el que també es coneix com la diada nacional de Catalunya, un dia de reivindicació, reafirmació i patriotisme per una gran part dels catalans que no viuen al cinturón rojo o a Ciutat Vella. Inclús és un dia de rendició de culte, depenen de quin col·lectiu, als varis herois nacionals o a qui siguin considerats com a tals, ja sigui a Rafael Casanova, a Josep Moragues, als Miquelets, a Antoni Gaudí, a Francesc Macià, a Lluís Companys, a Pompeu Fabra, a Jordi Pujol, a Salvador Puig i Antich, a Paco Candel, a Pep Guardiola, a Fèlix Millet o a Jorge Javier Vázquez.

Si Manolo Vázquez Montalbán diu que el futbol és una religió laica, el nacionalisme té també molts trets dogmatico-civils i aquests es poden veure passejant per Arc de Triomf durant el dia assenyalat. Més enllà de la típica col·lecció i llista d'acrònims de partits polítics i agrupacions independentistes, aquest any destaca la presència de Reagrupament.cat, un entramat polític regenerador, regenerador entès a lo Joaquín Costa, que preten situar l'independentisme en l'eix del debat polític català. Un entramat que no deixa de ser un partit polític clàssic maximitzador de l'electoralisme democràtic producte de la rentabilització de la mística, per una banda, de Guifré el Pilós, Roger de Flor, Jacint Verdaguer, el Timbaler del Bruc o Salvador Dalí o fins hi tot de l'aureola de La Caixa; per altra, dels fracasos d'Espanya per portar a terme la conllevancia, d'articular un Estat plurinacional, autonòmic, ibèric i confederal, o d'articular un Estat per se, i per altra, dels triomfs de Francisco Camps i els blaveros, Florentino Pérez, Albert Rivera o dels neofatxes, que diria aquell.

A la dreta d'ambdós, d'ERC i de la minoritària branca catalanista del PSC, i a l'esquerra de CiU, el partit fundat per Joan Carretero neix per no fer pedagogia de lo català per Madrid i si per fer-ne a Catalunya, i tirar pel dret. L'independentisme, el liberalisme a ultrança, el despreci als immigrants -ara anomenats nouvinguts- (especialment a la majoria dels catalano-noparlants llatinoamericans) i el quasi-sionisme en són els seus eixos ideològics. L'antítesi de les CUP. Un partit que considera que Pujol i Maragall va ser massa moderats i que ara és el moment de fer un pas endavant amb "pit i collons". Un partit que pot tenir perfectament a la seva seu l'estelada al costat de la bandera de les estrelles i les ralles, i línia directa amb el Círculo Ecuestre, l’Òmnium i les brigades de BCNeta. Un partit que amb la fixació de convertir economicament el país en Estats Units d’Amèrica o Japó en termes d’economia de mercat, l’acabarà portant a la fallida tal i com ja ha passat amb Argentina, Letònia o Islàndia que han/van posar-se economicament sota les ordres del capital.

Si partim de la premissa vázquezmontalbaniana de què qualsevol responsable d'un club de futbol té més presència social i més capacitat de mobilitzar masses que els demés representants de l'ordre establert, i ens fixem en el FC Barcelona post-Núñez en onze de setembre ens trobem a Joan Laporta. L'element que falta a Reagrupament.cat. Així un possible onze inicial galàctic podria ser: Joan Carretero com a intel·lectual orgànic des de Puigcerdà. Xavier Sala-i-Martín com a ideòleg econòmic i financer de tall yankee pregonant contra l'Estat, contra totes les regulacions, contra el sistema i contra l'esquerra. Carles Móra i la crew privada i municipalista d'Arenys de Munt, com a peons jesuïtes gandhians i analistes de la praxis espriuenca, portadors de les consultes d'autodeterminació (no vinculants) per tots els Països Catalans, per tal de fer de Catalunya Montenegro, que no Kosovo. Ferran Soriano a les mans de recursos humans, relacions públiques, logística i transports. Heribert Barrera com a president honorific a lo Di Stéfano o Fraga. Joan Puigcercós o per extensió les jerc, d'oportunistes number one, apropiant-se de tots els passos endavant i capitalitzant l'independentisme polític a partir dels seus regidors i de la plataforma Dedicim.cat. I finalment de jugant de 9, Joan Laporta com a mecenes, líder mediàtic-populista i inventor del catalanisme cruyffista, que traslladaria la gestió i el marketing que ha fet al Barça a la plaça Sant Jaume. Com es diu en aquests casos: Al loro..., Al loro, eh!
Visca Val d'Aran! Visca Santaco! Visca Bagà! que si España ha de ser una nació de nacions, Catalunya -lliure- també. Ancha es Castilla.