Podem viure amb capitalisme?

Podem viure sense capitalisme

'Podem' és la continuació de 'CRISI' que va sortir el passat 17 de setembre de 2008 on Enric Duran anunciava la seva acció de desobediència a les entitats bancàries i la reivindicava com a forma de insubmissió al capitalisme especulatiu. L'expropiació ha servit per preparar Podem i per preparar un pla d'acció per aprofitar la crisi financera actual com a oportunitat de canvi social.
Paral·lelament també ha sortit publicat el llibre escrit per Duran, 'Abolim la banca'.

Duran ya deja claro en Podem que: "no he vuelto para enfrentar un juicio ni para rehuirlo. Quieran juzgarme o no, esto no es importante. Lo que es importante es que está en juego nuestro futuro. Si estoy aquí es porque pienso que es en el entorno que conozco donde puedo ser más útil para la acción colectiva. Es aquí donde tengo más y mejores conocidos". Enric Duran ja ha estat detingut pels mossos d'esquadra al Rectorat de la UB.

'Insubnis a la banca' és un documental curtet i mitjanament ben fet sobre les accions de Duran. Intervenen el Profesor d'Economia de la UAB Arcadi Oliveres, la abogada del Col·lectiu Ronda Carme Herranz, el periodista de La Directa David Fernàndez i el propi Enric Duran.

Que alguna persona m'expliqui per què l'acció de Duran és robar i per tant ha de ser ajusticiat, i les accions de les entitats de crèdit i els bancs és creació de riquesa i gestió de capital? quan alhora de la veritat ens roben i ens ofeguen des de que van ser creats amb la complicitat dels polítics. Petits exemples del tema: El govern estatunitenc rescata amb diners públics a l'asseguradora de serveis financers AIG per mantenir-la a flote, i els executius es fiquen a les seves butxaques gran part de les bonificacions multimillonaries com a 'indemnització per les pèrdues'. Con dos huevos. I que passa? doncs que els polítics d'enfaden molt i prou.

L'escola cruyffista

L’Escola de l’Holandès Volador: la filosofia cruyffista (part I)

Si no vaig errat, penso que va ser un filòsof romanès ─ no recordo el nom ─ que criticà el psicoanàlisi freudià, perquè considerava símptoma d’una personalitat immadura excusar-se en traumes de la infantesa per justificar els conflictes no resolts de la vida adulta. Podem imaginar que aquest filòsof romanès ─ no serà Cioran? I si no és ell, quin altre filòsof de Romania pot ser? Gica Hagi? Potser Georghe Popescu? ─ mai va haver de suportar, quan era un infant, ni el suïcidi del seu pare, ni veure com la seva mare arribava borratxa a casa, ni tampoc es trobà, a la intimitat de la sagristia, amb un capellà massa afectuós. O podem pensar que, en efecte, el filòsof passà per tot això, i que per aquesta raó considerava una senyal de feblesa excusar el comportament erràtic de la vida adulta pels afers succeïts als primers anys de vida.

Tot això ve al cas perquè, un bon amic meu, encomanà tota la seva vida a un fet que succeí quan ell tan sols tenia vuit anys. I no va ser ni un fet dramàtic, ni desagradable, ans el contrari.

El Barça jugava el darrer partit de la Lliga espanyola contra el Sevilla. Anava segon, a un punt del líder, el Deportivo de La Corunya, i només assoliria el títol de campió si l’equip gallec ─ jugant com a local, a l’estadi de Riazor ─ empatava o perdia contra el València. És a dir, el Barça havia de guanyar i el Deportivo no. L’emoció era màxima: ambdós partits es jugaven alhora. En el minut vuitanta-nou del darrer partit d’aquella Lliga, el Barça era virtual campió: apallissava a l’equip andalús per un contundent cinc a dos, i el Deportivo i el València empataven a zero.

El meu amic, com tants d’altres, recorda que estava sopant quan l’arbitre del partit de Riazor assenyalà, a l’últim minut, un penal (que ho era). Mil pensaments negres creuaren en un segon la ment del meu col•lega, la desil•lusió freda i crua estava a punt d’esgarrapar el tetracampionat del Barça de Johan Cruyff i, amb ell, tots els somnis del meu tendre amic. Era terrible, dramàtic: l’havien tingut tan a prop, el títol, que gairebé l’havien tocat!

El meu amic, que ja llavors era ateu (havia perdut la fe a la típica crisi dels cinc als sis anys, és a dir, en el primer curs de primària), no sabia a qui encomanar-se, però decidí ple d’ingenuïtat que, si en el món havia lloc per a la justícia, la bellesa i l’esperança, el Barça havia de guanyar fos com fos.

Tot va passar ràpid, molt ràpid: Djukic, aquell excel•lent central del Deportivo, plantà la pilota en el punt que marca la pena màxima, la distància fatídica dels onze metres. I, amb tot un estadi empenyent-lo, xutà... I el meu amic tancà els ulls i foren els crits d’alegria del seu pare els que anunciaren que el miracle s’havia produït, un miracle que havia tingut la forma d’aturada providencial del porter del València , però que, en realitat (el meu amic ho tenia ben clar), havia d’ésser obra d’un ser superior, magnífic i totpoderós. I a ulls del meu amic, les raons eren irrefutables: el Barça de Cruyff ja havia guanyat les dues darreres lligues a l’últim minut, aquelles vegades contra el Madrid i gràcies al Tenerife. Llavors, a l’últim minut del darrer partit, el Deportivo fallava un penal i l’alegria esclatava a Barcelona, i per extensió, a les llars de tots els culers. Una cosa estava clara: al Barça, algú tenia la sort de cara. O com s’acostumava a dir, algú tenia una flor al cul.

Doncs bé, aquell final de Lliga que va atorgar el quart títol consecutiu a l’equip entrenat per Johan Cruyff, i que, a les postraries, va suposar el punt i final d’una època gloriosa, marcà profundament la forma que tenia el meu amic d’entendre el món sencer.

El meu amic començà a reflexionar sobre per quina raó un equip que jugava bé, despertant admiració i elogis fins i tot dels adversaris més aferrissats, alhora, tenia la sort de cara. Per descomptat, en aquell moment, el meu amic era massa jove i poc capacitat per trobar una raó prou ferma i consistent; no oblidem pas que la història del déu ressuscitat ja no se l’empassava. Buscava raons més profundes, raons que poguessin obeir a una llei general.

El meu amic, passats els anys, i gràcies a l’època daurada del Barça de Rijkaard, trobà un fil que semblava portar a algun lloc. Llegia els diaris i veia com es parlava d’una filosofia del Barça, una marca de la casa. I començà a lligar idees: Cruyff, Van Gaal, Rijkaard, defensa de tres homes, toc de pilota i criteri a l’hora de distribuir-la per obrir el camp, atacar i atacar, jugar bé per donar espectacle, ficant sempre un gol més que l’adversari: millor guanyar cinc a quatre que un a zero. El meu amic estava entusiasmat, havia trobat la pedra angular de tot allò que li voltava pel cap des de feia una dècada. Ja no era un nen petit, però la decisió que prengué amb divuit anys sí que semblava pròpia d’un infant curt de gambals. El meu amic decidí que aplicaria a la seva vida l’estil Barça. Més concretament, l’estil que Cruyff havia imposat, creant escola, al F.C. Barcelona.

Van Gaal, Rijkaard i ara Guardiola són diferents deixebles d’una filosofia; cadascú havia aportat la seva visió, el seu peu de pàgina a una filosofia colossal, guanyadora, desenfadada, atractiva. El meu amic pensà que podria, al seu torn, fer un peu de pàgina en el peu de pàgina, per exemple, de Frank Rijkaard ─ mai de Van Gaal. No obstant això, ben aviat, i portat pel que sens dubte era una conseqüència del seu descobriment, decidí que ell també podia erigir-se en deixeble del mestre. Siguem clars, el meu amic va pensar: per què conformar-me amb un deixeble, quan les ensenyances del profeta són al meu abast? El profeta, òbviament, era Johan Cruyff.

I en efecte, el meu amic es convertí en un estudiós de Johan Cruyff i de les seves ensenyances. Primer, a La Vanguardia, i després, a El Periòdico de Catalunya. No trigà gaire en fer analogies entre els conceptes futbolístics i la vida quotidiana. Bàsicament, això es traduiria, de manera molt barroera, amb aquest esquema:

Jugar a l’atac: No especular. Anar sempre amb la veritat de cara, a pit descobert.

Donar espectacle: Mirar de fer bonic alhora que pràctic allò que, d’una altra manera, es faria de qualsevol manera, tipus: “Patapum i pa arriba”.

Criteri i distribució de la pilota en un toc, o com a molt, en dos, per tal de fer gran el camp de joc: Segons interpretava el meu amic, això significa jugar en equip, no acaparar l’atenció, comptar amb la resta de companys,... Resumint-ho molt: pensar en el col•lectiu i pel col•lectiu, des del col•lectiu. D’aquest manera ─ i aquí ve el paral•lelisme amb l’expressió ‘fer gran el camp de joc’ ─, s’assoleixen més possibilitats per portar a bon fi l’atac.

Ficar un gol més que el rival: No abaixar els braços mai, no perdre mai la cara al partit que s’està disputant (ja sigui un examen, ja sigui muntar un moble de l’IKEA, o recuperar-se d’un desengany sentimental). L’esperit competitiu, l’esperit guanyador que no deixa mai de lluitar, s’ha de cultivar. La fam de victòria no entén de dietes.

En definitiva: que el meu amic està com un llum. Això sí, reconeix sense reserves que aquesta filosofia també comporta, de tant en tant, derrotes doloroses. Però ell s’excusa dient que les derrotes doloroses també les pateixen aquells que practiquen el ‘patapum, pa arriba’. No hi ha vacunes contra les derrotes doloroses. No es pot fugir sempre de la derrota. Però el meu amic creu que s’aprèn més d’una derrota que no pas de deu victòries consecutives. I que qui perd jugant a guanyar des del principi, és a dir, a l’atac, amb la veritat com a bandera, en realitat, no es pot dir que hagi perdut.

Fermesa 10

O 1 de marzo és un dia de merda, Pepe Rubianes ha mort i os eleccións para elixir o parlamento galego i el d'Euskadi han sigut una farsa electoral. Despois de catro años de suposto goberno progresista galego, está moi claro que ir ao colexio electoral e depositar alí unha papeleta é completamente intranscendente para o futuro do país. A Galiza el que hi ha és un caciquisme extraordinari i en epoca de vaques flaques afora. Ás persoas galegas vuelven a olvidar el apoyo de todo un país a la limpieza del Prestige. A Euskadi ha guanyat la Llei de Partits, l'incostitucionalisme constitucionari. Las cacerías. Los representantes jeltzales pueden perder cuotas de poder a favor del PSOE-PSE y la derecha españolista boicoterá lo no escrito. Pero això no és Catalunya i el PNV no és equiparable a CiU. És important recordar que el vot nul ha pujat deforma considerable, "aunque una parte muy importante de la izquierda aberzale desobedeció la consigna de ETA y optó por votos válidos o la abstención. De las apenas 4.000 papeletas nulas del 2005 (0,33%) se pasó a algo más de 100.000 (8,84%), pero hace cuatro años EHAK superó los 150.000 votos. El beneficiado ha sido Aralar". Ferraz i Génova tenen molt a dir i a decidir. Lehendakari mon amour. A demagoxia democratica dos feitos!