L'escola cruyffista

L’Escola de l’Holandès Volador: la filosofia cruyffista (part I)

Si no vaig errat, penso que va ser un filòsof romanès ─ no recordo el nom ─ que criticà el psicoanàlisi freudià, perquè considerava símptoma d’una personalitat immadura excusar-se en traumes de la infantesa per justificar els conflictes no resolts de la vida adulta. Podem imaginar que aquest filòsof romanès ─ no serà Cioran? I si no és ell, quin altre filòsof de Romania pot ser? Gica Hagi? Potser Georghe Popescu? ─ mai va haver de suportar, quan era un infant, ni el suïcidi del seu pare, ni veure com la seva mare arribava borratxa a casa, ni tampoc es trobà, a la intimitat de la sagristia, amb un capellà massa afectuós. O podem pensar que, en efecte, el filòsof passà per tot això, i que per aquesta raó considerava una senyal de feblesa excusar el comportament erràtic de la vida adulta pels afers succeïts als primers anys de vida.

Tot això ve al cas perquè, un bon amic meu, encomanà tota la seva vida a un fet que succeí quan ell tan sols tenia vuit anys. I no va ser ni un fet dramàtic, ni desagradable, ans el contrari.

El Barça jugava el darrer partit de la Lliga espanyola contra el Sevilla. Anava segon, a un punt del líder, el Deportivo de La Corunya, i només assoliria el títol de campió si l’equip gallec ─ jugant com a local, a l’estadi de Riazor ─ empatava o perdia contra el València. És a dir, el Barça havia de guanyar i el Deportivo no. L’emoció era màxima: ambdós partits es jugaven alhora. En el minut vuitanta-nou del darrer partit d’aquella Lliga, el Barça era virtual campió: apallissava a l’equip andalús per un contundent cinc a dos, i el Deportivo i el València empataven a zero.

El meu amic, com tants d’altres, recorda que estava sopant quan l’arbitre del partit de Riazor assenyalà, a l’últim minut, un penal (que ho era). Mil pensaments negres creuaren en un segon la ment del meu col•lega, la desil•lusió freda i crua estava a punt d’esgarrapar el tetracampionat del Barça de Johan Cruyff i, amb ell, tots els somnis del meu tendre amic. Era terrible, dramàtic: l’havien tingut tan a prop, el títol, que gairebé l’havien tocat!

El meu amic, que ja llavors era ateu (havia perdut la fe a la típica crisi dels cinc als sis anys, és a dir, en el primer curs de primària), no sabia a qui encomanar-se, però decidí ple d’ingenuïtat que, si en el món havia lloc per a la justícia, la bellesa i l’esperança, el Barça havia de guanyar fos com fos.

Tot va passar ràpid, molt ràpid: Djukic, aquell excel•lent central del Deportivo, plantà la pilota en el punt que marca la pena màxima, la distància fatídica dels onze metres. I, amb tot un estadi empenyent-lo, xutà... I el meu amic tancà els ulls i foren els crits d’alegria del seu pare els que anunciaren que el miracle s’havia produït, un miracle que havia tingut la forma d’aturada providencial del porter del València , però que, en realitat (el meu amic ho tenia ben clar), havia d’ésser obra d’un ser superior, magnífic i totpoderós. I a ulls del meu amic, les raons eren irrefutables: el Barça de Cruyff ja havia guanyat les dues darreres lligues a l’últim minut, aquelles vegades contra el Madrid i gràcies al Tenerife. Llavors, a l’últim minut del darrer partit, el Deportivo fallava un penal i l’alegria esclatava a Barcelona, i per extensió, a les llars de tots els culers. Una cosa estava clara: al Barça, algú tenia la sort de cara. O com s’acostumava a dir, algú tenia una flor al cul.

Doncs bé, aquell final de Lliga que va atorgar el quart títol consecutiu a l’equip entrenat per Johan Cruyff, i que, a les postraries, va suposar el punt i final d’una època gloriosa, marcà profundament la forma que tenia el meu amic d’entendre el món sencer.

El meu amic començà a reflexionar sobre per quina raó un equip que jugava bé, despertant admiració i elogis fins i tot dels adversaris més aferrissats, alhora, tenia la sort de cara. Per descomptat, en aquell moment, el meu amic era massa jove i poc capacitat per trobar una raó prou ferma i consistent; no oblidem pas que la història del déu ressuscitat ja no se l’empassava. Buscava raons més profundes, raons que poguessin obeir a una llei general.

El meu amic, passats els anys, i gràcies a l’època daurada del Barça de Rijkaard, trobà un fil que semblava portar a algun lloc. Llegia els diaris i veia com es parlava d’una filosofia del Barça, una marca de la casa. I començà a lligar idees: Cruyff, Van Gaal, Rijkaard, defensa de tres homes, toc de pilota i criteri a l’hora de distribuir-la per obrir el camp, atacar i atacar, jugar bé per donar espectacle, ficant sempre un gol més que l’adversari: millor guanyar cinc a quatre que un a zero. El meu amic estava entusiasmat, havia trobat la pedra angular de tot allò que li voltava pel cap des de feia una dècada. Ja no era un nen petit, però la decisió que prengué amb divuit anys sí que semblava pròpia d’un infant curt de gambals. El meu amic decidí que aplicaria a la seva vida l’estil Barça. Més concretament, l’estil que Cruyff havia imposat, creant escola, al F.C. Barcelona.

Van Gaal, Rijkaard i ara Guardiola són diferents deixebles d’una filosofia; cadascú havia aportat la seva visió, el seu peu de pàgina a una filosofia colossal, guanyadora, desenfadada, atractiva. El meu amic pensà que podria, al seu torn, fer un peu de pàgina en el peu de pàgina, per exemple, de Frank Rijkaard ─ mai de Van Gaal. No obstant això, ben aviat, i portat pel que sens dubte era una conseqüència del seu descobriment, decidí que ell també podia erigir-se en deixeble del mestre. Siguem clars, el meu amic va pensar: per què conformar-me amb un deixeble, quan les ensenyances del profeta són al meu abast? El profeta, òbviament, era Johan Cruyff.

I en efecte, el meu amic es convertí en un estudiós de Johan Cruyff i de les seves ensenyances. Primer, a La Vanguardia, i després, a El Periòdico de Catalunya. No trigà gaire en fer analogies entre els conceptes futbolístics i la vida quotidiana. Bàsicament, això es traduiria, de manera molt barroera, amb aquest esquema:

Jugar a l’atac: No especular. Anar sempre amb la veritat de cara, a pit descobert.

Donar espectacle: Mirar de fer bonic alhora que pràctic allò que, d’una altra manera, es faria de qualsevol manera, tipus: “Patapum i pa arriba”.

Criteri i distribució de la pilota en un toc, o com a molt, en dos, per tal de fer gran el camp de joc: Segons interpretava el meu amic, això significa jugar en equip, no acaparar l’atenció, comptar amb la resta de companys,... Resumint-ho molt: pensar en el col•lectiu i pel col•lectiu, des del col•lectiu. D’aquest manera ─ i aquí ve el paral•lelisme amb l’expressió ‘fer gran el camp de joc’ ─, s’assoleixen més possibilitats per portar a bon fi l’atac.

Ficar un gol més que el rival: No abaixar els braços mai, no perdre mai la cara al partit que s’està disputant (ja sigui un examen, ja sigui muntar un moble de l’IKEA, o recuperar-se d’un desengany sentimental). L’esperit competitiu, l’esperit guanyador que no deixa mai de lluitar, s’ha de cultivar. La fam de victòria no entén de dietes.

En definitiva: que el meu amic està com un llum. Això sí, reconeix sense reserves que aquesta filosofia també comporta, de tant en tant, derrotes doloroses. Però ell s’excusa dient que les derrotes doloroses també les pateixen aquells que practiquen el ‘patapum, pa arriba’. No hi ha vacunes contra les derrotes doloroses. No es pot fugir sempre de la derrota. Però el meu amic creu que s’aprèn més d’una derrota que no pas de deu victòries consecutives. I que qui perd jugant a guanyar des del principi, és a dir, a l’atac, amb la veritat com a bandera, en realitat, no es pot dir que hagi perdut.