Setmana Tràgica 1909-2009

“CREMI O NO, L'ESGLÉSIA FA PUDOR”. Aquesta consigna acompanya al bloqueig de portes d'algunes esglésies barcelonines per a impedir la missa del diumenge 26 de juliol de 2009. L'acció commemora el centenari d'allò que fou una “Setmana Tràgica” per a l'Esglèsia i l'Estat, però que per a milers de persones significà moments de rebel·lió, comunitat, dignitat i aprenentatge.

“GUERRA A LA GUERRA DELS BANQUERS”. La ràbia esclatà perque els reservistes de l'Exèrcit espanyol havien d'anar a morir a Melilla per a defensar els interessos econòmics d'explotadors com Romanones, Güell i Comillas, mentre que els fills dels rics, pagant, es lliuraven d'anar a la guerra. S'organitzà una vaga general, s'assaltaren armeries, es constituiren juntes revolucionàries, es sabotejaren ponts, vies de ferrocarril, cables telefònics...

“HIJO QUINTO Y SORTEADO, HIJO MUERTO Y NO ENTERRADO”. Les dones van tenir un paper rellevant, tant a les manifestacions inicials com a la crema d'edificis religiosos que esdevingué més tard. Elles van dirigir la construcció de les barricades, juntament amb homes de totes les edats i nens. Cridaven “abans la insurrecció que la guerra”.

“L'ÚNICA ESGLÉSIA QUE IL·LUMINA ÉS LA QUE CREMA”. Com a resposta a l'asfixiant presència d'ordres religioses a la ciutat, les insurrectes van incendiar més de vuitanta edificis. Atacaven una institució que exercia el control social i justificava la misèria de gran part de la població sense qüestionar mai la desigualtat.

1909 – 2009 LA LLUITA CONTINUA. Avui, altres noms, la mateixa explotació, segueixen convertint la nostra vida en guerra. Presoners de la nostra misèria quotidiana, sortim en processó de vacances, peregrinem al centre comercial i comulguem amb les rodes d'un cotxe nou.

Els diners, el consum, el fútbol, el civisme són noves religions que han entrat a competir pels feligresos, però l'Església, la de sempre, no ha perdut el seu poder. Aquesta institució, gestionada com una multinacional, manté intacte el seu enorme patrimoni i rep cada any 150.000.000 euros de l'Estat espanyol. Tot i que als seus temples hi han més turistes que creients, la jerarquia catòl·lica segueix imposant la seva hipòcrita moral. Encara avui pretén controlar i sotmetre els nostres cossos
mentre encobreixen els abusos sexuals del seu clergat.
No podran.
NI DÉU NI CAPITAL
Comunicat extret de Indymedia Barcelona. Link


El 26 de juliol de l’any 1909 la vaga general que s’ha convocat a corre-cuita atura totalment Barcelona. Ningú a treballar, cap tramvia en marxa. És una mostra de força, una protesta contundent contra la crida de reservistes catalans per anar a lluitar al Marroc, encara colonia espanyola, a fer una cosa tan contemporània com defensar els interessos econòmics que hi tenien la família Güell i el marquès de Comillas. La nit d’aquell dilluns d’ara fa cent anys es consuma la primera crema d’un edifici religiós, els Maristes del Poble Nou, de les moltes que es produirien els dies següents. L’endemà la ciutat està absolutament aïllada, sense comunicacions ferroviàries, telefòniques ni telegràfiques, i s’estén la revolta. El govern espanyol declara l’estat de guerra. Allò que havia començat com un clam antibèl·lic es converteix en una desbocada revolta al carrer, amb la construcció frenètica de barricades –escaramusses, assalts, tirotejos i saquejos– i la crema generalitzada de convents, esglésies i escoles religioses. Es destrueixen una vuitantena d’edificis religiosos, la meitat dels que hi havia a Barcelona aleshores, i es desenterren cadàvers d’algunes comunitats religioses. A pesar d’aquesta virulència, només moren tres sacerdots, a diferència del que passarà a partir de 1936. La revolta s’escampa ràpidament a tots els barris de la ciutat. A tall d’exemple, només al barri de Gràcia s’aixequen 76 barricades. Passats set dies i després de la contundent intervenció de l’exèrcit (10.000 soldats prenen la ciutat), el 2 d’agost la situació es normalitza i tothom torna a la feina. Setmana Sagnant, Setmana Gloriosa, Setmana Roja o Setmana de Passió, Revolució de Juliol o Setmana Tràgica –el nom que ha perdurat en el temps–, el centenari d’aquests fets ha revifat l’interès per una revolta popular plena de rauxa i simbolisme, que marca profundament la història de Barcelona i del país. (...)

A la Barcelona de principis del segle XX conflueixen múltiples motius de conflicte social. Es posen en marxa grans projectes urbanístics que capgiren Barcelona, com el Pla Jaussely o la Reforma Interior que significarà l’obertura de la Via Laietana, que esventra la Barcelona Vella. És l’època de la monumentalització de la façana de la Catedral, de la invenció del Barri Gòtic, de la creació de la Societat d’Atracció de Forasters –primer intent de promoció turística– i del monopoli de l’educació a mans de l’església que, juntament amb les forces més reaccionàries, veten el pressupost municipal que el 1908 proposava crear quatre escoles municipals laiques. La fixació del focus sobre la quotidianitat de l’època ajuda a comprendre què és el que passa i per què passa aquella setmana d’indignació col·lectiva d’ara fa cent anys. (...) El 18 de juliol –històricament, una data fatídica– baixa per la Rambla una manifestació contra la guerra que acompanya els soldats que van a embarcar, acordonats per la Guàrdia Civil, per ser duts al Marroc. La capitanegen les dones que veuen marxar marits, fills i veïns. «Los soldados que llenaban la parte popa gritaban con entusiasmo: ¡muera la policia!, ¡muera Maura!, ¡muera Romanones!, y ¡muera la guerra!, gritos a los que contestaba el público con aplausos y voces de que vaya Comillas y que vayan los hijos de Güell», diu el telegrama oficial que envia aquella nit a Madrid el ministre de Governació. A la nit, les protestes –«a baix la guerra!» –pugen la Rambla i van a parar al Palau Moja. Això i les notícies funestes que arriben del Marroc són l’espurna que encendrà el 26 de juliol i «set dies de fúria» en què Barcelona estarà materialment en flames. La revolta també pren cos en molts d’altres punts de Catalunya, amb especial força en ciutats industrials, com Sabadell, Granollers, Mataró, Terrassa, Badalona, Sant Feliu de Llobregat o Vilanova i la Geltrú. En moltes hi ha incendis a les casetes de burots, s’aixequen rails i es tallen línies telegràfiques i telefòniques. En algun municipi fins i tot es proclama la República, i a l’estació de les Borges, a la demarcació de Lleida, fins es crema un tren sencer. Ens podem preguntar quin component transforma una protesta inicialment obrera i antimilitarista en un moviment anticlerical. La resposta no és única, però sembla clar que hi havia una important mar de fons forjada contra el clericalisme. (...) La repressió de la Setmana Trágica va ser brutal: a Barcelona, un centenar de morts, quasi 2.000 detencions i cinc afusellaments al castell de Montjuïc.

Entre aquests, el de Francesc Ferrer i Guàrdia, per a molts, el cas Dreyfuss català, i que és, al capdavall, el boc expiatori que satisfà l’afany de venjança de les classes dominants i que acaba fent cessar l’aleshores president del govern espanyol, Antonio Maura. Però la repressió anirà més enllà: es desballestaran moltes eines del moviment obrer i, per contra, creixerà la pressió de la jerarquia eclesiàstica. Vist amb ulls d’ara, què suposa la Setmana Tràgica? «És la primera gran apropiació del carrer» i al mateix temps, «un assaig del que passarà el juliol del 1936» (...). Les ràtzies anticlericals que es consumen amb tota la seva virulència durant la Guerra Civil, amb l’assassinat de membres del clergat, es coven i es proven el juliol del 1909. (...) «Va ser una insurrecció urbana dels desposseïts, contra l’estructura urbana injusta de la ciutat en la qual la majoria dels seus habitants no disfrutaven dels privilegis de l’elit» (...). Un segle després, la Setmana Trágica s’eleva ara com una icona carregada de simbolisme i, sobretot, de significat.

Fragment escrit per Anna Ballbona a Presència del diari El Punt. Link